Potser seria més lògic començar amb la província de Barcelona, on hi ha la capital de Catalunya, mundialment coneguda. Però qui vol fer la cosa més lògica? Començarem, doncs, amb la província menys coneguda i segurament menys visitada: Lleida.
La primera cosa que es nota quan entres a Lleida és que els paisatges relativament frondosos de la Catalunya oriental es converteixen a l’acte en una tirallonga de camps grocs i bonyeguts, alguns dels quals són coronats per escasses mates verdes. De fet, fins fa relativament poc, Lleida era la més pobra de les províncies catalanes, amb uns nivells elevats d’emigració (normalment cap a l’Amèrica del Sud) mentre que els que es quedaven vivien d’una manera més aviat precària: hi ha una descripció molt precisa de la duresa de la vida a la Lleida de principis del segle XX a la novel·la Pedra de Tartera de la Maria Barbal.
Però avui dia, Lleida és més que pròspera, gràcies als seus esports d’aventura, diverses estacions d’esquí, una eclosió d’esdeveniments culturals, i el descobriment per part de molts forasters de la bellesa de les ciutats i pobles de la demarcació (per no parlar de la seva producció abundant de fruita de qualitat).
L’edifici més conegut de la mateixa ciutat de Lleida és la Seu Vella (del segle XIII), en bona part perquè és impossible no veure’l des de qualsevol punt de la població, atès que vetlla la ciutat sencera des del cim d’un turó alt. Un sector considerable de la resta de la ciutat, però, és molt més modern, perquè es va construir durant l’època franquista –l’arquitectura de la qual no era coneguda, precisament, per la seva bellesa– ja que molts dels edificis originals havien estat arrasats durant la Guerra Civil; de fet, Lleida va ser bombardejada més que Guernica; va rebre onada rere onada d’avions alemanys i italians, amb centenars de víctimes civils, una atrocitat sobre la qual Picasso va decidir –si és que n'era conscient– no convertir en el tema d'un quadre impressionant. Una part de la Ciutat Vella, ben bonica, encara sobreviu, i una part d’aquesta part és on viu la comunitat romaní lleidatana, culturalment ben activa.
Cada any a Lleida, hi té lloc un festival culinari que per a mi, personalment, és una mena de malson: l’Aplec del Caragol, una festa durant la qual fins a dues-centes mil persones endrapen aquests gastròpodes fastigosos (repeteixo: per a mi) cap a finals del mes de maig. Al sud de Lleida hi ha un poble interessant que es diu Llardecans que jo no hauria descobert si no se m’hi hagués convidat per fer la presentació d’un llibre. Donava per descomptat que seria un acte amb un públic molt reduït però va resultar que hi havia més d’un centenar de persones: els pagesos de Llardecans –gairebé tota la població treballa d’alguna manera o una altra al camp– són ben seriosos pel que fa a la cultura i organitzen diversos esdeveniments literaris i musicals cada any. A Llardecans també hi ha una de les poques farmàcies perfectament preservades del segle XIX, un lloc llòbrec i fosc però fascinant, ple de vials, flascons i barreges antigues de medicines bona part de les quals s’assemblen a corall esmicolat.
Potser la millor manera de veure la província de Lleida és amb el tren Lleida-Pirineus, que s’arrossega nord amunt, passant per la vila agradable de Balaguer, tot abraçant els vessants de les muntanyes alhora que les seves finestres donen a un riu que s’ajunta, dos cops, amb uns llacs immensos que centellegen i guspiregen i de vegades parpellegen mentre continues cap a la ciutat austera de Tremp, de pedra groguenca, coneguda entre d’altres coses per un embotit tan prim com un llapis anomenat xolís; de fet, cada any a Tremp hi ha una Fira de l’Embotit que té lloc tan sols una setmana abans que les multituds de l’Aplec del Caragol es posin a cruspir-se els seus cargols. El tren acaba el seu trajecte a la Pobla de Segur, població des de la qual pots continuar cap al nord-est fins a Sort, envoltat de muntanyes, o bé nord-oest cap a la Vall d’Aran, on podràs sentir una llengua que no és ni català ni castellà i que els nadius en diuen aranès; de fet, és una variant de l’occità, la llengua que anteriorment es parlava arreu del Migdia francès.
Una de les especialitats de bona part del nord de Lleida, que es pot trobar més o menys pertot arreu, és el civet de senglar, un plat tan singular com deliciós.
Cap al sud de la província hi ha tres llocs que són ben interessants. Agramunt, on es fabriquen uns torrons rodons tan durs que faran dubtar les teves dents. A prop hi ha Cervera, un poble tranquil i força petit –té uns deu mil habitants– amb un edifici anòmalament gran que fa que els que visiten Cervera per primera vegada obrin uns ulls com unes taronges; i és que l’edifici sembla fora de lloc en un poble d'aquestes dimensions. L’edifici és un càstig: després que els catalans haguessin perdut la Guerra de Successió, el 1714, el rei Felip V va tancar totes les universitats catalanes i va fer construir aquesta a Cervera, un lloc que en aquella època era gairebé inaccessible. D’aquesta manera es va obstaculitzar l’ensenyament universitari a Catalunya durant més d’un segle. Prop de Cervera hi ha Tàrrega, amablement somnolent fins a la segona setmana de setembre, quan s’hi celebra la Fira del Teatre al Carrer que atrau centenars de grups dels cinc continents i milers i milers d’espectadors de tot Europa.
I ni tan sols hem esmentat altres llocs que valen la pena visitar, com ara la vila bigarrada de la Seu d’Urgell, prop de la frontera amb Andorra; o bé el parc natural espectacular Parc Nacional d'Aigüestortes, la vila medieval, poc visitada però ben bonica, de Solsona, o bé...
Les comarques lleidatanes donen una sensació de sequedat i austeritat, com si te les passessis magres tan sols pel fet de ser-hi. Però un cop es comença a viatjar per la demarcació, es torna cada cop més agradable. Els lleidatans en diuen la Terra Ferma.
Doncs, això.
