La demarcació de Girona ha de ser la més inquieta, la més dinàmica i la més feliçment variada de totes les zones no-metropolitanes de Catalunya. A les vuit comarques d'aquesta província hi tenen lloc ni més ni menys que vint festivals musicals cada any, incloent-hi quatre amb artistes convidats que són  mundialment coneguts. Olot i la mateixa ciutat de Girona organitzen conjuntament MOT, el festival literari internacional més gran de Catalunya (si excloem el dia de Sant Jordi); i a les comarques gironines també hi trobem setze restaurants amb estrelles Michelin, incloent-hi el Celler de Can Roca, conegut arreu del món, on dinen –entre molts altres– els escriptors també coneguts arreu del món que participen al festival MOT.

És en aquesta part de Catalunya on trobaràs Figueres, al bell mig de la comarca de l'Empordà, on la tramuntana bufa d'una  manera ben forta a l'hivern i és la causa, o així es diu, de la suposada excentricitat de tants empordanesos, com ara Salvador Dalí, el fundador del museu epònim amb el famós sofà en forma dels llavis de la Mae West i el cotxe no menys famós amb un sostre que plou; també va fundar el castell de Púbol, carregat d'ous; i per aquí també, és clar, hi ha la Costa Brava que tant va agradar a Marc Chagall, Truman Capote i Tom Sharpe, que hi vivien durant temporades relativament llargues. Tot i que la Costa Brava té una certa fama de ser massa turística, encara hi ha llocs ben bells, com ara Tossa de Mar, amb les seves torretes medievals, on Ava Gardner i James Mason van protagonitzar Pandora; o bé Sant Martí d’Empúries, un poble tan petit que es coneix al cap de deu minuts i des del qual es pot caminar fàcilment cap a la vila grega i romana d'Empúries; costa amunt hi ha els Aiguamolls de l'Empordà, un parc natural entre els joncs interminables del qual et pots perdre tan fàcilment com feliçment; continua encara més amunt cap a la frontera francesa i arribaràs a la badia de Roses, prop de la qual Ferran Adrià va revolucionar la cuina creativa catalana. Més amunt trobaràs el poble molt ben conservat de Cadaqués, aïllat geogràficament durant molts anys de les viles de l'interior, un aïllament que ja s'ha acabat del tot; quasi a tocar de França hi ha Port de la Selva, un poble blanc, obert i amable, i el lloc d'estiueig de J.V. Foix, un dels poetes surrealistes més grans en llengua catalana; i a tocar mateix de la frontera, trobem Port Bou, allà on Walter Benjamin es va suïcidar tot pensant que l'atraparien els nazis perquè creia que els guàrdies fronterers espanyols no el deixarien passar (més endavant es va descobrir que sí que ho haurien fet).

Per allà als anys vuitanta, la ciutat de Girona era un lloc força malenconiós i un pèl ronyós, o així m'ho va semblar. Arreglada per diversos consistoris al llarg de les següents dues dècades, ja és una de la ciutats més maques, actives i animades de Catalunya, tal com van descobrir els turistes europeus més o menys al començament del mil·lenni i que ara recorren en massa cada estiu els carrers estrets, els restaurants abundants, el seu preuat Call i les vistes de les façanes policromes que donen al riu Onyar, visibles des dels molts ponts de la ciutat, incloent- n’hi un de ferro dissenyat per Gustave Eiffel.

La demarcació de Girona ha de ser la més inquieta, la més dinàmica i la més feliçment variada de totes les zones no-metropolitanes de Catalunya. A les vuit comarques d'aquesta província hi tenen lloc ni més ni menys que vint festivals musicals cada any, incloent-hi quatre amb artistes convidats que són mundialment coneguts. Olot i la mateixa ciutat de Girona organitzen conjuntament MOT, el festival literari internacional més gran de Catalunya (si excloem el dia de Sant Jordi); i a les comarques gironines també hi trobem setze restaurants amb estrelles Michelin, incloent-hi el Celler de Can Roca, conegut arreu del món, on dinen –entre molts altres– els escriptors també coneguts arreu del món que participen al festival MOT.

És en aquesta part de Catalunya on trobaràs Figueres, al bell mig de la comarca de l'Empordà, on la tramuntana bufa d'una manera ben forta a l'hivern i és la causa, o així es diu, de la suposada excentricitat de tants empordanesos, com ara Salvador Dalí, el fundador del museu epònim amb el famós sofà en forma dels llavis de la Mae West i el cotxe no menys famós amb un sostre que plou; també va fundar el castell de Púbol, carregat d'ous; i per aquí també, és clar, hi ha la Costa Brava que tant va agradar a Marc Chagall, Truman Capote i Tom Sharpe, que hi vivien durant temporades relativament llargues. Tot i que la Costa Brava té una certa fama de ser massa turística, encara hi ha llocs ben bells, com ara Tossa de Mar, amb les seves torretes medievals, on Ava Gardner i James Mason van protagonitzar Pandora; o bé Sant Martí d’Empúries, un poble tan petit que es coneix al cap de deu minuts i des del qual es pot caminar fàcilment cap a la vila grega i romana d'Empúries; costa amunt hi ha els Aiguamolls de l'Empordà, un parc natural entre els joncs interminables del qual et pots perdre tan fàcilment com feliçment; continua encara més amunt cap a la frontera francesa i arribaràs a la badia de Roses, prop de la qual Ferran Adrià va revolucionar la cuina creativa catalana. Més amunt trobaràs el poble molt ben conservat de Cadaqués, aïllat geogràficament durant molts anys de les viles de l'interior, un aïllament que ja s'ha acabat del tot; quasi a tocar de França hi ha Port de la Selva, un poble blanc, obert i amable, i el lloc d'estiueig de J.V. Foix, un dels poetes surrealistes més grans en llengua catalana; i a tocar mateix de la frontera, trobem Port Bou, allà on Walter Benjamin es va suïcidar tot pensant que l'atraparien els nazis perquè creia que els guàrdies fronterers espanyols no el deixarien passar (més endavant es va descobrir que sí que ho haurien fet).

Per allà als anys vuitanta, la ciutat de Girona era un lloc força malenconiós i un pèl ronyós, o així m'ho va semblar. Arreglada per diversos consistoris al llarg de les següents dues dècades, ja és una de la ciutats més maques, actives i animades de Catalunya, tal com van descobrir els turistes europeus més o menys al començament del mil·lenni i que ara recorren en massa cada estiu els carrers estrets, els restaurants abundants, el seu preuat Call i les vistes de les façanes policromes que donen al riu Onyar, visibles des dels molts ponts de la ciutat, incloent- n’hi un de ferro dissenyat per Gustave Eiffel.

Cap al nord de la demarcació hi ha la vall silvestre de Núria, damunt de la qual, una vegada, vaig fer parapent però només perquè em van pagar per fer-ho. Tota aquesta zona n'és plena, de pobles curosament restaurats, plens de segones residències per a barcelonins acabalats. Al punt més septentrional, a punt de creuar la frontera francesa, hi ha la vila costeruda de Puigcerdà  i l'enclavament proper de Llívia: s'hi arriba amb una carretera francesa, amb tots els rètols en francès, fins que de cop i volta et trobes envoltat de rètols en català que t'indiquen que tornes a ser al costat «espanyol» de la frontera; abans, tota aquella zona pertanyia, tant administrativament com culturalment, a Catalunya, però Madrid la va cedir a París el 1659; gràcies a les fronteres tan arbitràries fetes en aquella època, en alguns pobles de la frontera hi ha alguna casa la meitat de la qual és oficialment a Espanya i l'altra meitat oficialment a França.

Tornant enrere cap a Girona, passes pel poble medieval de Besalú, que solia ser un lloc tan bell com tranquil però que avui dia és més aviat un lloc un pèl massa pintoresc –al meu parer, que consti– amb molts restaurants i botigues dirigits gairebé exclusivament cap als turistes.

Una mica més avall hi ha la ciutat de Banyoles, amb una plaça major del segle X, sempre viva, amb música, mercats, nens que juguen, terrasses xerraires... A la vora mateixa de la ciutat hi ha el gran estany de Banyoles, la volta del qual es pot fer a peu en una hora, prou temps per veure com l'aigua s'assembla a seda rebregada. Quan vaig arribar a Banyoles per primer cop, sabia que havia trobat el que acabaria sent casa meva: vaig sentir aquell clic instintiu al cap que et diu on t'has d'arrelar. Banyoles, per mi, és més que una altra ciutat interessant: té algun ingredient especial que no puc i segurament mai no podré identificar. Que deu ser la raó per la qual he escrit aquesta breu visita a Catalunya, de Banyoles estant.