La major part dels estrangers, quan senten la paraula «Barcelona» pensen immediatament en la ciutat i no pas en la província, i és que la ciutat està molt de moda
a Europa, gràcies als seus edificis modernistes bigarrats que floreixen com mates ben regades enmig del gris més sobri dels edificis contigus; i també gràcies als carrers sinuosos de Ciutat Vella; i als carrers rectes com un pal a l'Eixample, col·locada com si fos un barret per damunt de Ciutat Vella després que es va permetre l'enderrocament de les seves muralles engavanyadores; o bé gràcies als carrers costeruts del Poble-sec, enganxats a la muntanya de Montjuïc, interromputs per places petites amb fonts i botigues petites i familiars; o bé al districte costaner de la Barceloneta, amb la multitud de restaurants de peix i els pisos petitons construïts al segle XVIII per la gent desallotjada del centre de Barcelona per les tropes borbòniques.

Barcelona, amb els seus estadis i teatres, els seus innombrables restaurants on serveixen no només receptes catalanes, sinó també plats d'arreu d'Espanya i de gairebé tots els països del món: un desenvolupament relativament recent atès que fins als anys vuitanta, un restaurant estranger hi era tan poc freqüent com un turista en un polígon industrial. Barcelona,
on pots passejar per la muntanya i nedar al mar el mateix dia, on hi ha activitats culturals incomptables cada tarda: recitals
de poesia, concerts, exposicions, presentacions de llibres... Barcelona, amb els jardins públics que contenen trens en miniatura, palaus, laberints, columnes cap per avall, zoològics
i edificis parlamentaris, segons si visites l'Oreneta, Pedralbes,
el Laberint d'Horta, el Güell o la Ciutadella, respectivament (i n'hi ha molts més). Barcelona és una cornucòpia sempre plena
a vessar, i la ciutat sencera –si es veu des de les alçades d'una de les seves muntanyes més altes– s'assembla a un premi immens i desitjable que brilla tènuement. Si més no, això m'ho semblava quan la vaig mirar fixament de Montjuïc estant poc després d'haver-hi arribat.

Ubicats als afores de Barcelona, talment una mena de revestiment protector, hi ha una tirallonga de ciutats que – juntament amb la mateixa capital catalana– formen l'àrea metropolitana. Ciutats com ara Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma, Badalona, L'Hospitalet de Llobregat (la segona ciutat més gran de Catalunya) i Cornellà de Llobregat (la ciutat més densament poblada de Catalunya); gairebé totes són separades de Barcelona per un carrer o dos, però funcionen com metròpolis independents, amb els seus propis ajuntaments, centres culturals, assortiments variats de bars i restaurants, etcètera. La majoria van créixer molt als anys seixanta i setanta per poder allotjar un milió i mig de persones provinents del sud d'Espanya i de Galícia, que buscaven, i solien trobar, feina a Catalunya. Hi ha d'altres ciutats, més reduïdes, a l’àrea metropolitana, anomenades «ciutats dormitori», que és una manera ben educada de dir que són avorrides. Recordo una nit de dissabte en una d'elles –Sant Feliu de Llobregat– en què la cosa més emocionant que els meus amics i jo vam acabar fent era menjar, malament, en un restaurant xinès.

És fàcil accedir a les comarques barcelonines de la capital estant. Si puges cap al nord de la província, per exemple, arribes a Berga, una vila construïda al vessant d'unes muntanyes, on
se celebra el festival mig pagà anomenat la Patum, reconegut per l'UNESCO com un Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat; també hi ha l'escriptor Jordi Cussà, que tecleja
les seves novel·les sobre drogoaddicció i història èpica en una bombolla de vidre que dona a una cinglera; i Berga també és conegut pel costum relativament comú entre els habitants de saludar-se amb paraulotes («Bon dia, fill de puta!»). Si viatges cap al sud-est de Berga acabaràs a Vic, que té una de les places majors més impressionants de Catalunya, tant en termes de mida com de la bellesa dels edificis que la voregen. Vic va ser un dels centres de la Renaixença al segle XIX i continua sent molt activa culturalment, amb un festival musical internacional, un munt d'associacions culturals i llibreries, i la presència física de molts poetes, escriptors i músics tant a la mateixa ciutat com a la seva comarca. També és famós –com Tremp al Pallars Jussà– pels seus embotits, a la venda en abundància a unes quantes botigues al centre del casc antic.

A la demarcació de Barcelona hi ha dues ciutats que van engegar la primera revolució industrial al sud d'Europa: Terrassa i Sabadell, aquesta batejada com la «Manchester de Catalunya» pels seus propis habitants a la segona meitat del segle XX, una frase utilitzada una mica més tard per descriure Terrassa, atès que ambdues ciutats, originàriament unes viles rurals, van acabar sent convertides en «ciutats fàbrica» segons el model anglès. Les romanalles dels seus anys de glòria industrials – xemeneies, la Masia Freixa...– han estat preservades; Terrassa, a més, té dos museus dedicats a la ciència i a la tècnica, d'una banda, i a la indústria tèxtil, de l'altra..

Hi ha moltes més ciutats i viles interessants a les comarques barcelonines (Manresa, Igualada, Granollers...) i és clar que hi ha la muntanya independent de Montserrat, amb roques arraïmades i bulboses, la Verge Negra i els ufòlegs nocturns els caps de setmana. Però és més divertit –potser– d'anar cap al mar, començant amb el poble de Sitges, el qual, tot i tenir menys de trenta mil habitants té un pes cultural considerable, amb el Festival Internacional de Cinema Fantàstic, i un carnaval que també és conegut arreu d'Europa, si més no. També hi ha el museu de Cau Ferrat, que originalment era la casa particular de Santiago Rusiñol, l'artista, novel·lista, dramaturg i addicte a la morfina, on bevia a gust amb els seus amics artistes, incloent-hi el Picasso adolescent..

A l'est de Barcelona hi ha la Costa del Maresme que, malgrat el nom, no és gens pantanosa, essent com és una tirallonga de platges que van des de Badalona fins a Blanes, passant per Mataró, la capital de la comarca. La costa ha estat urbanitzada fins al punt que gairebé no hi ha cap escletxa al llarg de la seva extensió, de manera que cada poble es fon amb els de cada costat. Ara bé, cada poble té una identitat ben pròpia; Caldes d'Estrac, àlies Caldetes, per exemple, té les cases modernistes i noucentistes que li donen un encant especial; al costat de Caldes d'Estrac hi ha Arenys de Mar, amb les subhastes de peix i els restaurants de cuina marinera al costat del mercat; més enllà d'Arenys de Mar hi ha Canet de Mar, amb un passeig marítim gairebé interminable i un megaconcert anual de rock català; i així successivament fins que arribis al punt més meridional de la Costa Brava, a la demarcació de Girona, que és on acabarem aquesta gira llampec per Catalunya.